Ahir va finalitzar la 23ª jornada de la Premier League, amb una classificació més o menys igual a la que ja teníem. A la zona alta, el Manchester United ja ha atrapat a punts als seus veïns del City, que segueixen líders gràcies a la diferència de gols. Els Red devils es van sobreposar a l’eliminació de la FA Cup contra el Liverpool, i van vèncer a l’Stoke gràcies a dos penals. Al mateix temps, un ex del United, l’irlandès Darron Gibson, feia un darrer favor als seus ex i marcava el gol que li donava la victòria a l’Everton enfront del Manchester City.

Per la seva banda, el Tottenham va guanyar, segueix tercer i s’allunya del Chelsea, que no va passar de l’empat al camp del Swansea. Lluitant per aquesta quarta plaça que ara mateix tenen els blues hi ha el Newcastle, el Liverpool i l’Arsenal, separats entre ells per només dos punts. La lluita per l’última plaça que dóna accés a la Champions es preveu apassionant.

Pel que fa a la zona baixa de la taula, el Wigan (que va perdre a White Hart Lane contra el Tottenham) sembla destinat a baixar, però els dos altres llocs que condueixen a la Championship estan molt més disputats. Els candidats són el Wolves i el Blackburn, actualment en zona de descens, però també el Bolton i el QPR.

Però aquesta jornada no només s’ha jugat sobre el terreny de joc, sinó que als despatxos hi ha hagut un partit paral·lel per tancar els traspassos d’última hora. Una tradició molt anglesa que rep el nom de ‘Deadline Day’.

L'irlandès Robbie Keane reforça l'Aston Villa per un mes i mig

Entre els transfers més destacats hi ha el traspàs de Bobby Zamora, del Fulham al QPR, al mateix temps que l’equip londinenc es fa amb els serveis de Pavel Pogrebnyak; l’arribada a l’Everton de Nikica Jelavic (fins ara el killer dels Rangers) i el retorn de Steven Piennar (cedit pel Tottenham a canvi de Louis Saha); la cessió al Manchester City de David Pizzarro, provinent de la Roma; el retorn a la Premier de Djibril Cissé, al QPR vingut de la Lazio; i el retrobament amb la màxima categoria dels dos nous jugadors del West Brom, Liam Ridgewell (que ve del Birmingham) i Keith Andrews (del Blackburn, tot i haver estat cedit a l’Ipswich Town).

El 31 de gener va ser un dia boig pel que fa a fitxatges. El mercat anglès va tancar amb aquestes incorporacions (i d’altres que s’havien fet anteriorment, sobretot la dels jugadors de la MLS que venen per dos mesos, com Henry, Robbie Keane o Donovan), i ara que tothom ja està ‘col·locat’, caldrà veure com transcorren les següents jornades a Anglaterra, en una de les lligues més igualades dels darrers anys.

La victòria blanca i l’empat culer han deixat la distància entre tots dos equips en set punts i un Madrid eufòric que veu la lliga una mica més a prop. El mes de febrer es presenta clau per saber si el Barça està disposat i es veu amb forces per lluitar per la lliga fins al final. El calendari de tots dos equips afavoreix els blancs que, a part de tenir partits més assequibles, no tenen partits de Copa del Rei ja que van quedar eliminats pels blaugrana en la ronda anterior.

Durant aquest mes de febrer el Madrid no es mou de la capital. Dissabte que ve es desplaça a Getafe, després rep al Levante i al Racing al Bernabéu i finalment visita Vallecas. Presumiblement el Madrid ho té fàcil per sumar els 12 punts en joc, ja que històricament ha tingut pocs problemes per guanyar al Coliseum i a Vallecas, i molts menys a casa. Pel que fa al Barça, rep la Real Sociedad aquest dissabte i després té tres partits complicats, contra rivals que sempre li posen les coses difícils. Viatja a Pamplona, on últimament està obtenint bons resultats però on no pots confiar-te, i després rep el València al Camp Nou (al que s’enfrontarà tres vegades en un mes) i visita el Calderón, territori complicat per uns… no tan per uns altres. Enmig d’aquests quatre partits, també hi ha els dos partits de Copa del Rei (només el Barça) i l’anada de la Champions, on el Madrid viatja a Rússia per enfrontar-se al CSKA de Moscou i el Barça a Alemanya per enfrontar-se al Bayer Leverkusen.

El Barça té l’obligació de no fallar més si vol tenir aspiracions reals al títol. Si en un d’aquests quatre partits de lliga els de Pep Guardiola no aconsegueixen sumar els tres punts, crec que ja podrà dir adéu definitivament al títol. El Madrid és difícil, molt difícil que falli, però té un bon marge per si pateix alguna ensopegada. En aquests últims tres anys el Barça està acostumat a anar davant, a sentir l’alè dels blancs al clatell i ha sabut jugar amb aquest factor i aguantar la pressió. Ara té un nou repte, retallar el màxim de punts possibles al Madrid i ficar-los la màxima pressió possible perquè fallin. No sembla aquest mes de febrer el més adient per retallar punts, però si per demostrar que no es rendeixen, que lluitaran fins al final i que no posaran les coses fàcils al seu màxim rival. Guardiola ha de tornar a motivar la plantilla, a fer-li creure que es pot.

Als 13 segons, una badada de Piqué ha posat l’ai al cor dels blaugrana però Higuain, incomprensiblement, ha fallat l’u contra u amb Pinto. No ha estat gens còmode el Barça la primera mitja hora. La pressió asfixiant del Madrid i les imprecisions en l’entrega dels culers provocaven ocasions blanques que Pinto, avui si, ha sabut rebutjar. El fet que Özil, -enorme gairebé tota la nit- i Kaka’ -segon bon partit consecutiu- s’ajuntessin al mig camp i combinessin ha ajudat molt a la circulació blanca i ha posat en molts problemes els locals. El Barça no aconseguia retenir la pilota com ens té acostumats però entre Xavi i Busquets han decidit que ja n’hi havia prou. El mig camp ha començat a combinar i quan s’estava a punt d’arribar a la mitja part ha aparegut       ‘El Petitó’, el que sempre hi és, per arrossegar quatre defensors i deixar sol Pedro perquè fes l’1-0. Un minut més tard i després que Teixeira –lamentable tota la nit perjudicant a tots dos equips per igual- perdonés l’expulsió a Lass, Alves ha enviat un obús imparable a l’escaire per posar el 2-0, encarrilar l’eliminatòria i fer vibrar a un Camp Nou que avui ha estat esplèndid, animant en tot moment a l’equip i ficant pressió al rival.

La segona part ha començat tal i com havia acabat la primera, amb domini blaugrana. El mig camp blaugrana ha combinat al seu aire, fent anar de bòlit els jugadors blancs que en certs moments perseguien ombres. El moment àlgic ha estat una jugada on Messi, Xavi, Alves i Busquets han començat a passar-se la pilota al primer toc i on Alexis ha estat a punt de marcar. A partir d’aquest moment el Barça s’ha relaxat i el Madrid, ajudat pels canvis i pel retorn al partit d’Özil, ha començat a dominar el joc i en cinc minuts i dos badades de la defensa culer ha empatat el partit i ha posat l’emoció que li faltava a una eliminatòria de Copa del Rei entre els dos millors equips del món. El Camp Nou seguia animant, però les cares de l’aficionat ho deien tot. El Madrid anava llançat i semblava que podia consumar-se la remuntada. Amb l’entrada de Thiago, el Barça ha recuperat una mica el control del joc i ha sabut patir i resistir les envestides blanques. L’expulsió de Sergio Ramos ha calmat una mica l’empenta del Madrid i els blaugrana han deixat consumir els minuts i s’han classificat per les semifinals de la Copa del Rei.

Ha estat un partit estrany, on el Madrid en molts moments ha tingut el control del joc i les ocasions, però que li ha fallat allò que millor el defineix, la famosa ‘pegada’. El Barça no ha gestionat bé el resultat i s’ha deixat empatar en dues badades que podrien haver costat molt cares.                     Les eliminatòries són a anada i tornada, i va ser al Bernabéu on els blancs van firmar la seva sentència. El plantejament poruc del seu entrenador va fer créixer el Barça. Ara, vist el partit de tornada, potser més d’un se’n penedeix de no sortir a l’atac, de jugar sense pors per molt Barça que tinguis davant. Ha passat el que globalment ha estat millor, el més valent.

Abans d’acabar la primera part va rematar amb el cap una centrada perfecta d’Adriano -que sempre que Guardiola li dona minuts els aprofita- i ja a la segona, dues arrencades estratosfèriques sortejant defenses -la del tercer gol des de mig camp- van posar el 3-0 i el 4-0 que sentenciaven el partit i consumaven un hat-trick que ho feia tornar tot a la normalitat, la normalitat segons Messi, és clar. Només havia aconseguit un gol lluny del Camp Nou, a Màlaga en va fer tres per col·locar-se amb 22 al final de la primera volta, només superat per Cristiano Ronaldo que n’ha fet 23. Com diria aquell, una puta barbaridad.

La resurrecció de l’astre argentí arriba en el millor moment. A la vista està la tornada de Copa del Rei contra el Madrid, on el Barça porta avantatge però on no val a badar, i d’aquí ben poc també torna a Champions. Messi no ha faltat mai a les grans cites, tampoc faltarà ara.                       Així que tots atents, que Messi ha tornat.

L’any passat amb el Barça B de Luis Enrique va fer mèrits suficients per tenir oportunitats al primer equip però el handicap de l’edat l’ha perjudicat. Si pujava, no podria tornar a baixar. Contribuir ostensiblement a l’èxit del filial blaugrana i convertir-se en pitxitxi de la Liga Adelante li va donar el suficient crèdit com perquè Guardiola confiés en ell i va començar la pretemporada amb el primer equip, però una inoportuna lesió a la Audi Cup va fer que es perdés tota la resta de la preparació i gairebé digués adéu a les seves possibilitats de fer-se un lloc a la primera plantilla culer.

Jonathan Soriano celebrant un gol amb el Barça B

Amb les lesions de llarga durada de Villa i Afellay i les contínues recaigudes de Pedro, es va pensar en el davanter català com a ‘reforç’ d’hivern, però finalment es va descartar i es va optar per donar el relleu a Cuenca. Ara ha decidit marxar fora per provar sort però no estic segur que sigui el millor destí, si més no pel que fa a l’aspecte futbolístic. Soriano ha demostrat que té nivell suficient per jugar a la majoria d’equips de Primera Divisió espanyola o anglesa, en equips de cert nivell, però marxarà a Àustria. Econòmicament, potser no hi havia cap de les ofertes que pogués igualar la de l’equip del Red Bull i el jugador tenia clar que havia de marxar ja.

És un llàstima que el Barça no l’hagi pogut aprofitar, segons el meu punt de vista, hagués fet feina a dalt, al costat de Messi, Alexis i companyia. I és una llàstima que no es pugui (o vulgui) quedar a Espanya, el futbol és molt millor aquí. És, sens dubte, una oportunitat perduda. L’aspecte positiu és que el Barça farà caixa, cosa que no hagués passat si hagués marxat al juny. La part negativa és que el filial, que no travessa el seu millor moment de forma, quedarà encara més debilitat. És el moment perquè Rodri, Tello, Deulofeu i qui sap si Dongou -és molt jove encara- explotin el seu potencial i els bons resultats comencin a arribar.

_____________________________________________________________

PD: El Barça va tornar a ser infinitament superior a un Madrid que no sap que ha de fer per vèncer al Pep Team. El Bernabéu ha deixat de ser aquell camp hostil on tan ha patit el Barça i s’ha convertit en l’escenari perfecte per ensenyar a tothom qui és el millor equip del món. Gran partit d’Alexis, Busquets i Iniesta, com ve sent habitual en els últims partits i enormes Puyol i Abidal fent els gols de la victòria. El tema de Pepe mereix menció a part. Només faltava el comunicat demanant disculpes on el jugador i el Madrid prenen a la gent per idiota. Feu-vos-ho mirar…

Dit això, quan l’any 1996 es va crear la Major League of Soccer, i davant la possibilitat que hi hagués partits que acabessin amb un empat al final dels 90 minuts, els directius de la MLS van tenir la que possiblement sigui la pitjor idea que mai haguessin pogut tenir: van decidir que no hi podria haver empats, i que si s’arribava al minut 90 i el partit estava en taules, el partit es decidia a través de la ronda de penals més “bizarra” que un aficionat al futbol es pot imaginar.

Una vegada el partit arribava a la tanda de penals, el jugador es col·locava prop del cercle central del camp (exacte, no el punt de penal ni res semblant). Una vegada allà, havia d’anar amb la pilota en direcció a la porteria contrària i provar de marcar en menys de set segons. Si algun cop heu vist un partit d’hoquei gel, és exactament com es llencen els penals en aquest esport.

No cal dir que aquest experiment va durar relativament poc, i al final van optar per seguir les normes FIFA i evitar els empats a través de temps afegits, gols d’or i tandes de penals normals. Actualment, com a qualsevol campionat de lliga normal, hi ha la possibilitat d’empatar els partits, però com a testimoni d’aquells temps bojos us deixo un vídeo de Youtube.

Tanda de penals entre els NY Metrostars i Columbus Crew

A diferència de la lliga espanyola, la Premier League ja ha superat el seu equador i, per tant, les conclusions que s’extreguin a partir d’ara ja tenen uns fonaments importants. Ahir va finalitzar la jornada 21, que ha servit per corroborar alguns fets que es veien a venir.

En primer lloc, el bon joc del Newcastle, que s’ha transformat en bons resultats i que deixa als magpies sisens a la classificació, per darrere de les cinc potències futbolístiques angleses i per davant del Liverpool, que segueix amb una irregularitat típica dels darrers anys.

En segon lloc, la gran primera meitat de campionat de dos recent ascendits, el Norwich i el Swansea, que ocupen la zona tranquil·la de la classificació. Per contra, el tercer rookie de la categoria, el QPR de Mark Hughes, ha entrat en zona de descens.

En tercer i últim lloc, la dinàmica negativa de l’Arsenal, que un any més no respon a les espectatives i tot indica que no lluitarà per la Premier. És més, ara mateix té difícil classificar-se per la Champions League (competició que disputa consecutivament des de fa molts anys), ja que el nombre de places per entrar a la màxima competició europea no varia, però augmenta el nombre de rivals a batre.

Un d’aquests equips és el Tottenham, que a base de constància i feina ben feta, sembla que comença a recollir els seus fruits. Els Spurs són un club poderós, més comprador que venedor, però a diferència d’equips com el Manchester City, crescut a cop de talonari, el conjunt londinenc té un projecte fort al darrere. Aquest any s’ha centrat en lluitar per la Premier, i encara que dissabte va ensopegar a casa contra el Wolves (1-1), es troba tercer a la classificació només a 5 punts del City, que ahir va vèncer per la mínima al Wigan amb gol de Dzeko.

Luka Modric va fer el gol dels Spurs contra el Wolves

Tot sembla indicar que aquesta temporada l’únic equip capacitat per fer ombra als dos clubs de Manchester és el Tottenham. Però més val no avançar esdeveniments i esperar a aquest cap de setmana, que es disputa la transcendental jornada 22 amb dos partits que poden començar a decidir el títol: Manchester City – Tottenham i Arsenal – Mancester United.

Va ser aleshores quan l’equip va reaccionar, però no ho va fer sol. L’afició, criticada tantes vegades (i amb raó) pel seu silenci sepulcral durant els partits, es va posar les piles i va animar l’equip sabent de la importància dels tres punts en joc. Un empat hagués suposat tenir el Madrid a set punts de distància i gairebé, per no dir del tot, tirar la lliga. Fa temps vaig dir que l’afició culer havia de prendre exemple d’altres grans aficions europees i animar a les dures i a les madures. El Camp Nou sempre s’ha caracteritzat per animar en les grans cites (semifinals de Champions, partits contra el Madrid, etc.) i ahir, tot i no ser el partit del segle, va veure que l’equip la necessitava i va respondre de la millor manera. L’equip va reaccionar i Alexis va fer el tercer. Messi, de penal, va fer el quart i definitiu.

PD: El Barça, en aquests dos últims partits de lliga contra Espanyol i Betis, ha notat (tot i marcar) el fet que Xavi, Cesc i Messi estiguessin més desapareguts del normal. A Xavi li han arribat poques pilotes i no s’ha sentit còmode. Cesc no ha aparegut tant com en altres partits i ha estat moltes estones sense tocar pilota o fent un joc planer. I a Messi se l’ha vist menys ràpid de cames de l’habitual, en conducció, regat i definició. Veurem que passa al Bernabéu…

Del partit al Reyno de Navarra se’n poden extreure dues coses positives, els gols d’Alexis i Sergi Roberto, tots dos importants però amb un significat diferent. El del xilè perquè ara ve un tram important de temporada on ha d’aparèxier i el del de Reus, perquè poc a poc va creixent i a base de marcar gols guanya en confiança.

Però per sobre de tot, destaca un aspecte negatiu. En un partit de tràmit i totalment perscindible com aquest (reivindico un cop més les eliminatòries a partit únic) es va produir una molt mala notícia, la greu lesió d’Andreu Fontàs. El jove defensa blaugrana es va trencar el lligament encreuat del genoll i es perdrà el que resta de temporada. El de Banyoles no estava comptant gaire per a Guardiola i només estava disputant partits de tràmit com les tornades de Copa del Rei o jugant minutets en partits sentenciats. Mascherano i Busquets, que actuen com a migcampistes, li passaven per davant en situacions d’urgència. Per l’entrenador semblava que no havia acabat de donar el nivell que esperava i el seguia coent a foc lent a base d’entrenaments, però pocs partits.

Amb aquesta lesió diu adéu a la temporada i qui sap si a la seva oportunitat de consolidar-se al primer equip. Aquest havia de ser el seu any d’aprenentatge, com va fer Thiago l’any passat i se’l perdrà gairebé per complet. Pot ser el Barça faci una renovació automàtica com ens té acostumats amb els jugadors que es lesionen greument però igualment serà complicat que torni entrar en la dinàmica de l’equip.

Personalment penso que és un gran central, amb una excel·lent sortida de pilota i una gran solidesa defensiva. És molt gran i la manca de velocitat l’ha de suplir amb una bona col·locació, que segurament era el que més estava treballant Guardiola amb ell. Veurem com evoluciona de la lesió, en quin estat de forma torna la temporada vinent i el que decideix fer el club. Bartra puja fort per darrere. Pot ser un bon recanvi i qui sap si el definitiu…

Espanyol molt ben ordenat darrere. El treball permanent de Sergio García i Thievy ajudant al mig camp ha estat clau perquè el Barça, imprecís en moltes fases del partit, no aconseguís fer el seu millor joc. Xavi i Messi, peces claus de l’esquema blaugrana, han estat desapareguts durant tot el partit i l’equip ho ha notat molt. Cesc ha aparegut per fer el gol (un més) i Alexis anava a batzegades. El millor del Barça, juntament amb Busquets, ha estat Iniesta, que ha posat sentit al joc culer. A la mitja part s’ha arribat amb un 0-1 favorable als visitants. El resultat just al final dels primers 45 minuts hagués estat un empat. La diferència? Els porters. Valdés ha salvat una ocasió claríssima de Verdú, a Cristian se li han tornat les mans de mantega amb el cop de cap de Cesc.

A la segona part, el Barça ha volgut adormir el partit, endarrerint Alves al lateral i tocant i tocant perquè passessin els minuts. La mateixa història de tantes vegades, el Barça ha pecat avui de conformar-se amb el resultat, de deixar córrer el temps i esperar que acabés el partit. Un Espanyol pacient esperava la seva oportunitat i poc a poc creava perill. Els pericos apretaven i l’afició es creixia amb l’equip. A les acaballes del partit, Raúl Rodríguez col•locava un centre magistral al cap de Thievy, que pentinava la pilota perquè Álvaro, sol a l’àrea petita, fes l’empat que feia justícia i Cornellà-El Prat embogia amb el seu equip.

Ha estat a partir del gol blanc-i-blau quan el Barça ha jugat els seus millors minuts, en quedaven poc més de cinc i ja era difícil solucionar-ho, però a punt ha estat d’aconseguir-ho. En gairebé l’única acció en què Messi (li haurà fet efecte avui la febre de l’altre dia) ha aparegut, Piqué ha enviat la pilota al travesser i el rebot, que l’ha recollit Pedro per enviar la pilota dins la xarxa, l’ha aturat Raúl Rodríguez amb la mà. El defensa perico ha fet un clar penal que Turienzo no ha vist i el partit ha acabat amb un just repartiment de punts extremadament celebrat per l’afició local.

Més enllà de l’última acció polèmica del partit, el resultat és just. L’Espanyol ha fet un gran partit, molt seriós tota l’estona i sense perdre-li la cara. El Barça no ha estat tan brillant com de costum, ha jugat amb foc a la segona meitat i s’ha acabat cremant.