Cap a la mitjanit, Melendi va oferir una improvisada roda de premsa. Els periodistes estàvem frenètics. L’havíem estat esperant durant més de  6 hores. En aquella època jo treballava al diari Bon Dia d’Andorra i només faltava la meva peça per tancar l’edició. El meu telèfon treia fum. L’Anna Escura, ara a Catalunya Ràdio, no parava de trucar-me. “Encara no ha arribat, Anna”, li vaig estar responent durant tota la tarda. Amb cara de no haver trencat mai cap plat, Melendi va sortir finalment a la palestra. Va demanar disculpes als mitjans pel retard i va anunciar que, malgrat els compromisos de la gira, es quedava un dia més a Andorra per oferir el concert. No va donar cap explicació per les sis hores de demora.

Melendi en concert

Recordo que jo estava molt cansat. Anotava apunts de la roda de premsa, però només tenia ganes de cantar la peça per telèfon i anar-me’n a dormir. De sobte, però, vaig aixecar el cap i me’l vaig quedar mirant. Vaig notar que ell també em mirava. Vaig pensar que, al cap i a la fi, aquell “paiu” em queia bé. El molt “capullo” havia tingut la barra de no fer ni una simple trucada de telèfon i presentar-se a misses dites amb aquella imatge de solemne tranquil·litat. Com si acabés de fumar-se vés a saber què.

Però em queia bé. No hi podia fer res. Potser perquè gaudia del carisme dels escollits. O potser perquè tant ell com jo compartim la passió pel futbol i pels equips en hores baixes i passats gloriosos. Ramon Melendi, seguidor declarat del Real Oviedo, va jugar a les categories inferiors i al filial d’aquest club fins els 21 anys. Deien que jugava molt bé i que hauria pogut arribar a tenir un cert futur. Ell, però, va preferir fer de cambrer per diferents pubs d’Oviedo i provar sort amb la música i la vida bohèmia. La jugada no li va sortir malament. Pocs anys després d’aquella decisió, Melendi va esclatar d’èxit amb el senzill “Con la luna llena”, que va ser la cançó de la volta ciclista a Espanya del 2004. D’aleshores ençà la història d’aquest despreocupat de vida alegre és prou coneguda: una carrera amb cinc discos publicats i algun que altre altercat en avions que creuen continents.

No sé si va ser per curiositat o perquè l’endemà tenia festa, però vaig decidir anar al concert de Sant Julià de Lòria. Va ser espectacular. Un dels millors concerts en què he estat mai. Melendi va posar-se el públic a la butxaca des de la primera cançó. La gent que omplia aquella plaça va oblidar-se de seguida del lleig del dia anterior i va sucumbir a l’efervescència del concert. I crec que jo també. L’asturià  anava desgranant amb gràcia  cançons com “Sé lo que hicisteis”, “Caminando por la vida” o “Hablando en plata”. Des de la llunyania em vaig fixar amb les seves cames. Les tenia arquejades, com els jugadors de futbol.

Pep Guardiola, aquest divendres. Foto: Pere Virgili

No se’n va un simple entrenador de futbol. L’esfera pública del país es queda sense un referent, un inspirador, un generador de valors positius. En Pep Guardiola no és cap geni. El geni neix sent un geni: brillant però mandrós. En Pep va més enllà i ens demostra que la victòria només arriba amb el treball i l’esforç. Que cada partit està pensat i elaborat. Que la pilota no entra per atzar. Que aquí parlem en català però que podem respondre en castellà, anglès o italià. Que ens hem de llevar ben d’hora si volem ser alguna cosa a la vida. Que tenim un país tan petit que des de dalt d’un campanar es veu el campanar veí.

Brillant. Ho comento amb diversos companys periodistes i tots hi estem d’acord. L’estratègia de comunicació del Barça ha estat brillant. En Pep diu adéu i, gairebé sense respirar, en Sandro Rosell esvaeix qualsevol tipus d’especulació periodística. “El nou entrenador del Barça serà Tito Vilanova” anuncia el president mentre se sent un murmuri a la sala de premsa.

El club deixa amb un pam de nas tots els periodistes esportius que es creuen gurus de les exclusives, minimitza l’impacte de la marxa de l’entrenador i, de passada,  evita un culebrot sobre el relleu a la banqueta. L’escollit de Zubizarreta genera confiança i suposa la continuïtat en l’estil i en l’estructura del primer equip. Bona elecció.

Estrany. Leo Messi no ha assistit a la roda de premsa de comiat. Ha explicat a través de les xarxes socials que no ha volgut ser-hi per no mostrar la seva tristesa. Ho trobo estrany. Però me’l vull creure. Gran part de les tres pilotes d’or li deu a un entrenador que ara diu que se’n va. En Pep ens ho ha anunciat un 27 d’abril, dies després de perdre dues competicions. Mentrestant, l’home del vestit gris de Sabina treu un calendari de la butxaca i es pregunta alguna cosa així com “qui m’ha robat el mes d’abril?”*.

* Fragment de “Benvolgut” de Manel

*Fragment de “Quién me ha robado el mes de abril” de Joaquin Sabina

On si que hi haurà final entre dos equips espanyols és a la Europa League. L’Atlético va vèncer al València a Mestalla amb un golàs estratosfèric d’Adrián i serà a Bucarest juntament amb l’Athletic Club, que en una altra gran nit a San Mamés, i ja en van… va vèncer un gran Sporting de Portugal per 3-1. El conjunt de Bielsa, guiat per un Llorente imperial, no va deixar de lluitar fins al final i a falta de cinc minuts i quan semblava que s’arribaria a una fatídica pròrroga, va aparèxier Ibai Gómez per deixar assegut el seu defensor i va cedir a Llorente perquè arrodonís la seva gran nit certificant la classificació per a la final. El ‘Rei Lleó’ va donar un recital assistint a Susaeta i Ibai Gómez en els dos primers gols, posant la cirereta del pastís al final i ‘barallant-se’ amb els centrals portuguesos. San Mamés va acompanyar l’equip en tot moment, amb 40000 bufandes al vent durant 90 minuts deixant-se la veu pel seu equip.

El joc d’atac i l’ambició van tornar a guanyar. El que ha aconseguit l’Athletic aquesta temporada és molt gran, arriben al final de Lliga amb opcions de Champions i Europa League i en un horitzó no molt llunyà els esperen dues finals. El futbol et torna tot el que li dones i aquest equip li ha donat moltíssim. Amb una filosofia de club única al món han aconseguit que Europa s’enamori d’ells i del seu joc. Bielsa té molta part de culpa perquè ha aconseguit que aquest excel·lent grup de jugadors creiés en una idea que l’han anat perfeccionant dia a dia, pas a pas, amb humilitat i sacrifici.

Atlético i Athletic, aquests dos si que són merescuts finalistes europeus.

No discutiré cap jugador, ni cap canvi, ni cap variant tàctica. Considero que aquests partits es decideixen per detalls. Per moments. Per sensacions. Vull pensar que l’èxit o el fracàs no depèn només d’un xut al minut 93 a Stamford Brigde ara fa tres anys. Ni d’un penal fallat per Messi al Camp Nou ara fa unes hores. L’èxit està en un equip sorgit de les cendres de l’autocomplaença i que ha sabut coronar el món amb classe, talent i eficàcia. I molt sovint “l’èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”, com diria Churchil. I per triomfar “s’ha d’estar disposat a tot; fins i tot a fracassar”, com diria Javier Cercas.

Un últim apunt. El gol de Torres ha fet mal. Molt mal. Ha estat un gir pervers en un guió que havia de tenir un final feliç. Fem l’esforç, però, de posar-nos durant aquestes últimes línies a la banda dels anglesos. Minut 92. Torres fa un control excel·lent, recorre mig camp mirant a banda i banda i defineix amb tranquil·litat, cortesia i esportivitat.

Fernando Torres no està vivint la seva millor època al Chelsea. Però és un jugador que trobo grandiós i que em genera moltes simpaties. M’agrada que el que un dia fou “El niño” hagi passat aquesta nit a la història de l’equip londinenc. Com ho va fer Sergi Barjuan contra el PSV l’any 1996. Com ho va fer Andrés Iniesta a Stamford Bridge l’any 2009.

Fi de la sèrie “Deu dies que valen una temporada”.

Mal partit del Barça que durant els primers 45’ va estar molt imprecís i sense trobar la fluïdesa habitual del seu joc. El Madrid va sortir a pressionar molt amunt quan treia Valdés, i si no aconseguien robar amb la primera línia de pressió, reculaven i esperaven tancadets a darrere per sortir al contraatac. Les contínues errades en la passada dels locals feien que els blancs poguessin crear més situacions de perill. Guardiola s’equivoca clarament al situar a Alves a l’extrem. El lateral brasiler no té u contra u i li costa molt desbordar al defensor si no ve en carrera. És més perillós arribant que estant. Thiago jugava massa endarrerit, i a la primera meitat la grandesa del partit el va superar totalment. De Xavi, Iniesta i Messi, no hi va haver notícies. El Madrid, tampoc va fer gran cosa, però es va trobar amb un córner mal defensat i Khedira va posar el 0-1 amb el que es va arribar a la mitja part.

A la segona meitat el guió va ser més o menys el mateix. L’entrenador blaugrana no va moure fitxa i tot i que el Barça estava una mica més encertat en la passada, no creava ocasions clares de gol i el Madrid no patia en excés. Thiago va ser qui va fer un pas endavant per intentar portar l’equip cap a la victòria. Fent-se amo del mig camp va controlar el joc de l’equip, movent la pilota i desbordant rivals. No va ser fins al minut 70, quan va sortir Alexis per Xavi, que el Barça va xutar entre els tres pals. El xilè va aconseguir desestabilitzar un pèl la sòlida i contundent defensa blanca i la primera pilota que va tocar, la va ficar dins la xarxa per fer l’empat. Semblava que canviaven les coses al Camp Nou i que el Barça havia trobat el camí però dos minuts després, en una jugada on la defensa local va quedar desordenada, Cristiano Ronaldo va fer el segon pel Madrid (amb posterior celebració repelent i xulesca, per variar) i va deixar el Barça molt i molt tocat. Ho va intentar el conjunt de Pep Guardiola però ja era massa tard. Els de Mourinho van seguir fent bé la seva tasca defensiva i el Barça no va inquietar més la porteria de Casillas.

Cap dels dos equips va fer mèrits suficients per endur-se els tres punts. El Barça va fer un molt mal partit i cap dels jugadors importants va aparèixer. El Madrid es va limitar a estar sòlid al darrere i a aprofitar les ocasions. L’eficàcia, una setmana més, va ser clau. Al final tres punts que volen cap a Madrid i, si no hi ha una sorpresa majúscula, un nou títol de lliga pels blancs. Mourinho li va guanyar la partida tàctica a Guardiola, que no va llegir bé el partit i va trigar massa en fer canvis. Ara toca pensar en la Champions, en fer el possible per arribar a Munich i poder optar a revalidar el títol continental.

Foto: El Pais

Tello és encara un jugador tendre. Ha tingut la destresa i la sort d’aprofitar els 10 minuts que Guardiola li ha donat fins ara a cada partit. D’acord. Però, si us plau, no ens enlluernem amb la primera que puja a ballar al pòdium de la discoteca. El futur de l’extrem de Sabadell és encara una incògnita  i no se li pot donar  la responsabilitat de jugar un partit d’aquesta envergadura. Pedro no està al 100%. Ho acceptem. Però tot i així és molt millor que Tello, almenys a dia d’avui. El canari és la intel·ligència personificada, té experiència, ha guanyat un Mundial i és el rei de l’efectivitat.

Xavi Hernández és el millor jugador del món. Ho tornaré a dir: Xavi Hernánedez és el millor jugador del món. El de Terrassa ha de jugar coix, si cal. El Barça no pot permetre’s el luxe de prescindir d’ell quan falten 20 minuts per acabar un partit on t’hi jugues una temporada sencera. Xavi ha sortit del camp i el Barça ja no ha sabut què fer amb la pilota. Thiago no és Xavi. No té la seva ascendència ni la seva visió associativa. Thiago, egoista i egocèntric, no pot assumir encara la batuta en un partit d’aquestes coordenades. No valien invents: Busquets, Iniesta, Cesc i Xavi havien de ser al camp. Sí o sí.

Leo Messi és, juntament amb Xavi, el millor jugador del món. Ho tornaré a dir: Messi és, juntament amb Xavi, el millor jugador del món. Però el millor jugador del món ha de destacar també per la seva intel·ligència al terreny de joc. I fa dies que aquesta no és la seva principal virtut. Messi ha d’entendre que el gol de Getafe sortirà una vegada a la vida. No es pot provar sempre la jugada impossible. Ets sobrenatural, Messi, no t’ho negaré. Però de vegades has de baixar a la terra i humanitzar-te. No busquis sempre la jugada impossible. Associa’t. Fes-te terrenal. Fes l’última assistència, si cal. La resta ja arribarà.

El Barça és el millor equip del món. Ho tornaré a dir: el Barça és el millor equip del món. I el millor equip del món ha de saber perdre. Se me’n fot si contra el Madrid o contra qualsevol altre. No val que Carles Naval hagi d’obligar els jugadors a anar al centre del camp a agraïr el suport de l’afició. No he vist cap jugador del Barça donant la mà a un jugador rival quan ha acabat el partit.

Guardiola és el millor entrenador del món. Ho tornaré a dir: Guardiola és el millor entrenador del món. Però avui s’ha equivocat. No passa res. L’aval·len l’esforç, el treball, els títols i la feina ben feta de tots aquests anys. I estic segur que sabrà gestionar de sobres aquest sotrac i que farà que el seu equip estigui a Munich aquest mes de maig. Avui més que mai: Visca el Barça. Però sobretot: Visca Catalunya. Bona nit. Som i serem.

Cadascú escull la seva manera de jugar i totes són lícites, però presentar-te a una semifinal de Champions tancat a darrere i esperant un cop de sort em sembla poc valent. Jugant a casa i com un equip gran que és, el Chelsea ha d’intentar ser una mica més protagonista. La jugada els va sortir rodona, és cert. El partit que buscaven era aquest, segurament tampoc esperaven treure un resultat més ampli. Es parla de l’entramat defensiu dels de Di Matteo, de la gran tasca defensiva de tot l’equip, però els anglesos van concedir unes vint ocasions blaugrana, el Barça només una.

El Barça, amb la infinitat d’ocasions que genera a cada partit, hauria d’aconseguir autèntiques golejades. Als blaugrana, tot i estar en grans números golejadors i en una de les temporades amb més gols aconseguits, els costa perforar les porteries rivals. De cara al tram final de temporada i sobretot de cara a la tornada contra el Chelsea, el conjunt culer no pot perdonar tant i ha de ser més eficaç si vol estar a Munich. El clàssic contra el Madrid pot ser una espècie de prèvia del que es trobarà dimarts vinent amb el Chelsea, en tots dos partits el Barça portarà el pes del joc i l’eficàcia de cara a porta serà, un cop més, vital. La falta d’encert s’acaba pagant.

Tres joves d’estètica reivindicativa – per així definir-los- han passat per la zona una mitja hora abans de l’acte. Encara no hi havia l’alcalde, però sí algun que altre home de negocis amb americana i corbata. Els nois no se n’han pogut estar: “No enganyeu la gent! no vendreu res i els pisos es quedaran buits; després us els ocuparem i encara us enfadareu”, han cridat en to de mofa mentre es perdien ciutat endins.

Segurament aquests tres joves havien quedat amb uns altres amics per veure el Bayern – Madrid. Ells hauran pogut veure fins i tot la primera meitat. Jo no. He llegit i escoltat que els alemanys han dominat lleugerament els primers 45 minuts. A la mitja part, el marcador reflectia un 1 a 0 favorable als bavaresos.

He pogut veure la segona meitat per TVE. Ha estat una retransmissió horrorosa i extraordinàriament poc objectiva per part dels comentaristes. El Madrid mereixia perdre, digui el que digui Mourinho o Manolo Sanchís. Els locals han dominat amb sobrietat germànica la segona part. Homes com Robben, Ribery, Lahm i Gómez han escrit un guió coherent i efectiu, amb un final digne i just pels mèrits d’un i altre equip. El Madrid no ha tingut arguments suficients: s’ha dedicat a abusar dels contraatacs conduits per un Cristiano que, almenys a la segona part, ha estat fosc i apagat. No és un resultat definitiu, però el Bayern ha generat una molt bona impressió i ha presentat les seves credencials per sortir victoriós del Bernabeu. La resposta, d’aquí una setmana…

Perquè els aficionats al futbol tenim l’estranya mania de parcel·lar i recordar la nostra vida en funció dels partits importants. Recordo exactament el bullici que hi havia a l’escola el dia següent de la final de Wembley. Sento la olor de casa els avis cada cop que veig com Pierluigi Cherubino supera Paco Buyo a Tenerife. Torno a la classe d’aquell professor odiós de literatura quan sento que Pizzi torna a ser macanudo. Estic a la roda de premsa d’algun regidor avorrit quan Ronaldinho corona Europa i el món redescobreix Thierry Henry.

Dec ser dels pocs éssers humans que no vaig veure el gol d’Iniesta a Stamdford Bridge. Vaig plegar tard de l’ACN i el partit ja havia començat. Estava cansat i no vaig anar a cap bar. Vaig sentir el gol dels anglesos per la ràdio del cotxe. Vaig sopar tranquil·lament a casa i em vaig estirar al llit. Resignat, vaig escoltar com en Puyal em deia que allò s’acabava i que no hi havia res a fer. I va ser llavors quan una jugada de despropòsits va acabar amb un xut de “Don Andrés” que va fer embogir tot un país. No vaig veure el gol; me’l vaig haver d’imaginar. Però també el tinc guardat.

Andrés Iniesta a Stamford Bridge

Com el naixement de la Irene, com el dia en què et vaig conèixer i com el gol d’Iniesta que no vaig veure. Em guardaré aquesta setmana que ara comença en un calaix de la meva memòria. I potser te l’explico d’aquí uns anys en un article que escriuré en un blog de futbol. Segurament et parlaré d’alguna cosa més que d’una semifinal de Copa d’Europa  i que d’una Lliga que es va decidir al Camp Nou.

Dimecres a Stamford Bridge es viurà un apassionant Chelsea-Barça en el que serà l’anada de la segona semifinal de la Champions League. Els blaugrana viatgen a Londres amb el record d’aquella última nit màgica en què un golàs de Don Andrés va donar el passi a la gran final de Roma, on el Barça va passar per sobre del Manchester United per aconseguir la seva tercera Champions. El partit d’aquest dimecres, però, és el d’anada i tindrà poc a veure amb el de fa tres anys. El conjunt de Pep Guardiola és favorit per passar l’eliminatòria ja que el Chelsea no atravessa el seu millor moment i no és tan perillós com abans. Els de Di Matteo basen el seu joc en la inspiració de Drogba o Mata. Si aquests dos no apareixen, són poc perillosos. El marfileny va demostrar diumenge a la FA Cup que pot convertir un meló en gol, després de baixar-la amb el pit, superar el defensor i clavar-la a l’escaire. Mata és qui hauria de generar el joc però pels seus peus no passen tantes pilotes com li agradaria. A pilota aturada i en un camp petit com Stamford Bridge, el Chelsea té més possibilitats però si el Barça amaga la pilota, genera ocasions i no deixa que es trenqui el partit, no hauria de patir. La clau del partit de dimecres és l’eficàcia de cara a porteria. El Barça tindrà ocasions, però les ha de marcar. Els ‘blues’ necessiten poc per fer gol i amb qualsevol falta o jugada aïllada poden fer mal. Si el partit es trenca i es converteix en una anada i tornada constant, els locals tindran més opcions d’anar al Camp Nou amb un resultat més favorable.

Dissabte arriba l’altre partit important de la temporada. El Barça ha aconseguit retallar la distància de deu punts fins als quatre i dissabte tindrà l’ocasió de, si guanya, situar-se a un punt. Ara mateix el Barça és superior al Madrid, que fa setmanes que no juga a res, potser degut a la ‘desaparició’ de Xabi Alonso, que és qui controla i flueix tot el joc. El conjunt de Mourinho ja fa uns quants partits que viu de la inspiració de Ronaldo i no aconsegueix dominar els partits, ni a fora ni a casa. El clàssic serà diferent, serà una altra història i pot passar de tot però el Barça és favorit, sobretot pel bon estat de forma que travessa. És complicat que, després de la cita del Camp Nou, els blancs tornin a punxar i que el Barça ho guanyi absolutament tot, però almenys caldrà lluitar i no rendir-se fins que no sigui possible.

La setmana per tots dos equips serà brutal, primer Champions i després Lliga. Una setmana clau en les aspiracions de tots dos equips, una setmana on els nervis estaran a flor de pell i la tensió s’anirà acumulant a mida que avancin els dies. La setmana de l’any.