Hem de començar a prendre exemple…

El Barça s’omple la boca parlant de que té la millor afició del món, quan tothom sap que no és veritat. Ara que les coses van bé (i ho celebro) tothom està content, les peticions d’entrades per les finals se superen cada any i el camp s’omple gairebé a cada partit però quan les coses no anaven tan bé, qui era allà? qui animava a l’equip? qui aguantava fins al final del partit? Molt pocs. I és que si alguna cosa ha de millorar l’afició culer és aprendre a animar a les dures i a les madures. Però això no només li passa al Barça…

A Madrid presumeixen del señorío del club i de la seva afició, perquè sap reconèixer els mèrits dels altres, però, i els del seu equip? Fa temps que el conjunt blanc no ofereix un joc vistós, un joc que enganxi la gent (potser eclipsat pel joc blaugrana) i la seva afició, quan els seus jugadors no tenen el dia, pocs cops animen, es dediquen a xiular, pensant potser que així s’espavilaran més. És clar, no ho aconsegueixen.

Quants camps de la Lliga Espanyola poden presumir de tenir una afició que acompanya en tot moment l’equip? Es poden contar amb els dits d’una mà. A Cornellà s’anima bastant, però si no és un partit important el camp no s’acaba d’omplir mai, i l’ambient no és tan càlid com podria semblar. Dues de les aficions que em venen al cap que estan sempre amb el seu equip són les de l’Athlètic de Bilbao, que sempre es posa de part del seu equip i l’anima fins al final, i la del Cadiz, on cada partit és una festa. Tampoc ens hem d’oblidar de la del Rayo Vallecano, que han decidit acompanyar els seus jugadors en el trajecte, dur, fins a l’ascens a primera.

Els millors exemples d’unió entre afició i jugadors els trobem fora d’Espanya, i sobretot a Alemanya on els estadis s’omplen a cada cap de setmana, independentment de la situació en que es trobi l’equip. Actualment a Dortmund les coses van de perles, però abans no anaven tan bé, l’equip va estar a punt de desaparèixer però la seva afició seguia fidel als seus colors i animava partit a partit. I és que és impressionant veure que l’ambient que es viu en camps com els del Borussia Dortmund (líder de la Bundesliga) o el del Borussia Mönchengladbach (cuer de la Bundesliga) és pràcticament el mateix, on els aficionats no deixen de recolzar l’equip en tot moment. Quan s’acaben els partits, els jugadors van a agrair als seus seguidors les forces que els han donat durant tot el partit i hi ha dies en què fins i tot celebren junts les victòries amb jugadors pujant a les graderies. Anglaterra és un altre bon exemple. El You’ll never walk alone del Liverpool (i Celtic), i tots els altres camps rebentats de gent animant minut a minut. Menció especial també a l’afició del Twente holandès. Els seus aficionats no van parar d’animar durant tot el partit de quarts de final de l’Europa League, on el seu equip va perdre 1-3 davant el Villareal.

Al camp del Galatasaray, l’Ali Sami Yen, vaig poder viure un partit en directe i vaig quedar impressionat amb l’afició turca. A un dels gols, que estava tot ple, hi havia dos aficionats donant l’esquena al partit i dedicant-se exclusivament a dirigir a tots els seguidors que hi havia darrere la porteria. Tots de peu, no van deixar d’animar el seu equip (el qual no passava el seu millor moment) i feien aixecar i cantar tota la resta del camp (tribuna inclosa) que responia cada vegada que se’ls “preguntava”.

I és que a aquestes aficions no se’ls podrà cantar mai allò de: Esos que se van, de que equipo son…

PD: Des d’aquí faig una crida perquè el Camp Nou i l’afició culer, ara que venen partits tan importants i transcendentals, deixi de ser un teatre on gairebé tothom està callat i mirant l’espectacle, i passi a ser una olla a pressió.