Tres dies que van estar a punt de canviar el món

Dissabte. Hi ha un matrimoni d’uns 70 anys al meu costat. Diuen que hi ha moltíssima gent i que han tardat més de tres quarts d’hora en arribar. Fa calor, molta calor. Estem parats davant dels jardinets de Gràcia i la manifestació no avança. A la meva esquerra apareix un nen dins d’un cotxet amb un número de mòbil al braç. El seu pare li ha escrit amb retolador negre per si es perd. Un noi jove està penjat dalt d’un monument i crida ‘Independència’. No és l’únic. També ho fan 1.100.000 persones segons la Guàrdia Urbana, 1.500.000 persones segons Òmnium Cultural i unes 62.000 segons la caverna mediàtica. Porto una estelada lligada a l’esquena. N’hi ha moltes, moltíssimes. Potser Ítaca està més a prop.

Diumenge. Estic confús, massa confús. Al meu voltant ningú crida ‘independència’. Avui porten banderes espanyoles amb toros dibuixats. El bar n’està ple. I el bar del costat també. Una selecció espanyola plena de catalans arriba amb facilitat a l’àrea rival. No reconec Holanda, no noto el futbol total i no veig per enlloc els deixebles de Cruiyff, Van Basten, Gullit o Berghkamp. Iniesta marca, però jo ja no estic dins del bar. He sortit. Sento petards, clàxons i veig moltes banderes espanyoles. El dia següent miro les audiències. El partit té gairebé un 80% de share a Catalunya. No entenc res, no sé què pensar, no sé què sentir. El calendari ha estat massa capritxós.

Dilluns. Els digitals ho treuen en primera plana. Decideixo despullar-ho de l’Espanya més morbosa i rància. Li trec la premsa del cor, els programes de color rosa i la secció d’esports dels informatius de Telecinco. Em quedo només amb la virginitat del moment: amb el gest bonic, improvisat, espontani, eufòric, victoriós, vergonyós. Una veu trencada i un nom que no pot dir. Li fa que no amb el dit i s’hi llença. Com aquell que fa el primer petó a la noia que li agrada, com aquell que vol declarar-se i no sap com fer-ho, com aquell que surt de la clandestinitat per una causa noble.

Ho confesso: he vist l’escena una desena de vegades, i m’agrada i m’emociona. Però també m’entristeix. Potser el petó que un futbolista ben plantat li va fer a una periodista bufona ha pogut més que 1.100.00 persones segons la Guàrdia Urbana, 1.500.000 segons Òmnium Cultural i unes 62.000 segons la caverna mediàtica.