Mercantilisme de segona regional

Poseu aquest text en quarantena: està escrit per un rancorós dolgut i orgullós que un dia dirà als seus fills que no és bo ni sa esperar les desgràcies dels altres. Avui, però, no predicarà amb l’exemple i es limitarà a escriure un article per evocar la seva indignació.

Va ser aquest diumenge. El F.C. Vilanova del Vallès i el Can Vidalet jugaven el partit de tornada de la promoció d’ascens a primera territorial. El resultat de l’anada a Esplugues va ser de 0 a 0. Per tant, les matemàtiques eren fàcils: el Vilanova havia d’aconseguir la victòria i el Can Vidalet en tenia prou amb un empat amb gols.

L’autor d’aquest text, però, no va veure aquest partit. Devia estar amb els amics. O potser estava a casa veient algun partit del mundial de Sud-àfrica. Això si: desitjava amb tot el rancor del món que l’equip del seu poble acabés perdent el partit i l’eliminatòria, i a poder ser per golejada.

Efectivament: era l’equip del seu poble. Però l’autor d’aquest text – futbolista amateur de tota la vida a les estones lliures- va ser repudiat per l’equip del seu poble durant la pretemporada. ‘L’equip no compta amb tu’, li va dir el ‘míster’ després d’un entrenament. Ell, a apunt de complir els 30 anys, es va quedar atònit. No va saber què dir ni què fer. Si tornés a viure l’escena, segurament no li donaria la mà ni acabaria la conversa amb un correctíssim ‘ja ens veurem’. Un entrenador amb accent de Lleida l’estava fent fora de l’equip de casa seva, on ja havia jugat en les etapes d’infantil i cadet.

Tres setmanes abans, l’autor d’aquest text va demanar per entrenar ( sí, entrenar!) amb l’equip del seu poble. Li van dir que sí, però ja li van posar pegues perquè es veu que havien fet un equip totalment nou amb l’objectiu de pujar de categoria, amb fitxatges de jugadors de categories més altes. Ell, però, no va fer massa cas als comentaris. ‘Tiu, que és un equip de segona regional’- va dir-se a ell mateix.

El jove però ja veterà futbolista amateur va rebre elogis després d’un partit d’entrenament. ‘Això ha anat bé’, li van dir. La pretemporada seguia i van venir dos partits amistosos més. I al final de tot plegat aquella conversa incomprensible. L’entrenador li deia que no comptava amb ell i que no podia seguir entrenant amb l’equip. I ell, absolutament contrariat, va aixecar les celles i va dir que encara no l’havia provat a la seva posició. ‘De què jugues?- li va preguntar. Era una informació que ja li havia dit en una conversa anterior, però es veu que no va havia quedat prou clara. ‘De migcampista’. Resposta: ‘Ui, aquesta posició ja la tenim molt coberta’. Tornant cap a casa, l’autor d’aquest article va pensar: ‘si no em prova a la meva posició, com pot saber si sóc bo o no?’

Malauradament, el Vilanova va guanyar per 2 gols a 0 el Can Vidalet i va assolir l’ascens. Aquests dies m’he preguntat mil cops si el que estava equivocat no era jo. Però he arribat a la conclusió que no, que no estava ni estic gens equivocat. El futbol està contaminat, enverinat, i l’ascens del Vilanova no és una bona notícia. L’equip compta amb dos únics jugadors del poble, i tots els altres són ‘fitxatges’ de fora el municipi portats per un entrenador – també nou- que vés a saber que els havia promès. Tots els jugadors cobren, i hi ha veterans que cobren quantitats relativament importants tenint en compte la categoria. Si us plau! Vilanova és una població de 4.000 habitants! Però què s’han cregut!? Què o qui es pensen que són!

Clubs com el Vilanova fan malbé el futbol. Senyors, ens hem tornat bojos o què? Volem això? doncs endavant! Aquest mercantilisme del pa sucat amb oli del Vilanova i de tants altres equips de regional només fa que destruir la bellesa de l’esport. Després passa el que passa, i més amunt trobem un Terrassa fet pols econòmicament, un Figueres que ha hagut de desaparèixer i notícies i més notícies de clubs de l’anomenat futbol modest que no poden pagar nòmines i que es veuen abocats a l’abisme. El problema no és el que cobra Messi, sinó el que cobren els jugadors de regional. No és això, companys, no és això…