Reflexions (futbolístiques o no) del dia després

Reflexió 1. M’aturo al quiosc de camí a la feina. Els diaris –generalistes i esportius- en van plens. El Barça s’ha quedat a les portes de jugar una nova final de la Champions. Carles Puyol no aixecarà la Copa d’Europa al Santiago Bernabeu. Mourinho i el seu Inter de Milan ho han impedit. Que tinguin sort. El món sencer ha vist que el Barça fa el futbol més bonic del món. Holanda tampoc va guanyar el Mundial del 74.

Reflexió 2. Ella no em diu res, però sé que està pendent de mi. Ho noto. Acabarà venint cap on sóc jo i em preguntarà què vull prendre. De moment, des de la barra del bar guaito la televisió, que emet el videoclip de la Shakira i el Rafa Nadal. Penso en Rafa Nadal, un esportista que admiro; s’ha fet a ell mateix, treballant, suant. Ha arribat a ser el número 1 del món sense ser el millor tenista del món. Representa l’esforç, la constància, la tenacitat i la força de voluntat. Sento que em toquen l’espatlla. És ella. Em somriu i em diu: ‘el de sempre?’ Li dic que si, i llavors penso que potser Rafa Nadal –madridista declarat- tampoc volia que Carles Puyol aixequés la Copa d’Europa al Santiago Bernabeu.

Reflexió 3. La consellera Carme Capdevila fa unes declaracions sobre els díptics del PP de Badalona. El Govern portarà a Fiscalia els polèmics fulletons del partit conservador. Barça i immigració es disputen el protagonisme de la jornada informativa. El Barça, potser sense saber-ho ni pretendre-ho, té un potencial extraordinari com a manual d’acollida. Molts immigrants es passegen amb la samarreta del Barça, es declaren admiradors del club blaugrana i adoren Leo Messi. I si Messi aprengués a parlar en català?

Reflexió 4. Torno a casa i escolto ‘Ai Dolors’ de Manel. No m’agraden els Manel, però un amic m’ha recomenat que, si us plau, escolti aquesta cançó. L’escolto i m’agrada, tot i ser una cançó trista. No hi hauran més ‘mirades de complicitat’ ni ‘cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat’. I, Dolors, ‘ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal’. Excel·lent.

Reflexió 5. Només he vist la pròrroga, perquè no he volgut veure el partit sencer. L’atlètic de Madrid em cau francament bé, malgrat el seu passat militar. Viu amb dignitat la ‘derrota i el patiment’ (*), sap perdre i anhela les victòries i els èxits que, en la majoria dels casos, no arriben mai. És com la vida mateixa. L’atlètic és Francisco Narvaez ‘Kiko’, un descens a segona divisió o Joaquin Sabina. Però aquest cop Forlán, descarat i despietat, s’atreveix a marcar un gol a Anfield Road. I llavors envio un missatge a un col·lega aficionat de l’equip matalasser. El felicito per l’accés a la final de l’Europa League. Al cap d’una estona em respon: ‘Gracias tio. Por fin, joder, por fin’.

(*) fragment de la cançó  ‘Sabadell, què m’has donat’ de Lutgarda’s friends