Helmut Ducadam no serà a Sevilla aquesta vegada

Va mirar fixament la pilota quatre vegades, va llançar-se quatre vegades a la seva dreta i va aturar quatre vegades la pena màxima. Es deia Helmut Ducadam i aquella nit va jugar amb samarreta i pantalons curts de color verd llampant, mitges blanques i un bigoti perfectament retocat per a l’ocasió. Era el porter de l’Steaua de Bucarest en la final del 7 de maig del 1986 jugada al Sanchez Pizcuán de Sevilla, ara fa exactament 24 anys. Ducadam va aturar tots els llançaments d’aquella trista tanda de penals i es va convertir en l’heroi nacional de la Romania de Caucesco. L’Steaua de Bucarest va proclamar-se campió d’Europa contra tot pronòstic derrotant el Barça de Terry Venebles, Bernd Shuster o Steve Archibald. L’equip blaugrana hauria d’esperar a Wembley 92 per aixecar la seva primera Copa d’Europa.

Helmut Ducada, després d'aturar els quatre penals

Helmut Ducadam ja no va aixecar mai més aquest trofeu. En aquells moments tenia 27 anys i tot feia pensar que la seva carrera es dispararia. Però no va ser així. Poques setmanes després d’aquella final va patir una forta trombosis que el va obligar a deixar el futbol. Ducadam va desaparèixer dels terrenys de joc i del mapa. Ningú sabia què se n’havia fet d’aquell porter llargarut que havia aturat els llançaments d’Alexanco, Pedraza, Marcos i Pichi Alonso.

L’escriptor rumanès Gyorgy Dragoman, autor d’El rei blanc, explicava l’any 2005 en una entrevista a La Vanguardia que amb la ‘desaparició’ del porter van començar a córrer moltes llegendes. Es deia, per exemple, que el dictador Caucesco l’hauria torturat perquè se sentia gelós de la seva popularitat i perquè no li va voler donar un Mercedes que suposadament li va regalar Ramon Mendoza després de la final. Però les llegendes son llegendes, i misteriosament Helmut Ducadam va tornar als terrenys de joc l’any 91, defensant la porteria del modest Vagonul Arad, un equip que ni tan sols té entrada a la wikipedia.

Ducadam va revel·lar l’any 2002 a la televisió romanesa que el seu equip va preparar la final de Sevilla dies després de l’accident nuclear de Txèrnobil. Per la proximitat amb Ucraïna, li van aconsellar que no toqués massa la pilota durant aquells entrenaments. Creien que l’esfèrica podia contenir partícules radioactives amb el contacte amb la gespa. L’escriptor Dragoman, que va incloure aquesta anècdota al seu llibre, explicava a La Vanguardia que l’Steaua era l’equip de l’exèrcit i que per tant tenia més informació que la resta de la població.

Sigui com sigui, el destí ha volgut que el Barça torni al Sanchez Pizcuán 24 anys i un dia després d’aquella trista final contra l’Steaua. La porteria rival no estarà defensada aquest cop per Helmut Ducadam. El partit no tindrà pròrroga ni penals. Però el Barça es jugarà gairebé totes les possibilitats de proclamar-se campió de Lliga. El partit pot acabar amb les mateixes decepcions de l’any 86 o amb els mateixos somriures de les Lligues guanyades gràcies al Tenerife. El destí dirà.

Mentrestant, em quedo amb la imatge d’un Urruti abatut i capcot, que aquella nit també va aturar dos penals. El porter basc, ja sense els guants a les mans, va anar a buscar Helmut Ducadam per felicitar-lo. El romanès, envoltat de gent i enmig de les celebracions, va correspondre-li amb un detall noble i bonic. Va dedicar tota l’atenció al seu rival i li va fer un gest com dient: ‘un moment, encara no, així no’. Es va treure els seus guants i, amb la mà nua, va encaixar la mà, també nua, del porter blaugrana.