Em fa mal veure’t de blanc

Em fa mal veure’t de blanc perquè he vist el teu pare vestit d’arlequinat i de blaugrana. Era un migcampista lluitador, fort, noble, valent, professional. El recordo jugant a la Nova Creu Alta, amb les mànigues arromangades, portant el timó d’un dels equips més bonics de la història de la Lliga espanyola. Fins i tot el vaig arribar a veure plorant a San Mamés, el dia que el Sabadell va baixar a segona divisió després de perdre contra l’Athlètic de Bilbao. Aquell dia es va retirar del futbol professional.

Periko Alonso, exjugador del Sabadell, Barça i Real Societat

Em fa mal veure’t de blanc perquè vas estar a punt de guanyar la Lliga amb la Real Societat. Gràcies a tu i aquell equip, vaig tornar a creure que el futbol no és només qüestió de diners. Vaig tornar a pensar que els romàntics encara tenen un lloc en l’esport d’elit, i que en un terreny de joc ningú és millor que ningú.

Em fa mal veure’t de blanc perquè vas tenir els nassos d’anar al Liverpool i triomfar. T’envejava i t’admirava. Cada cap de setmana tenies la maleïda sort de llegir allò de ‘This is Anfield’ i escoltar el ‘You’ll Never Walk Alone’ quan saltaves a la gespa. Però encara no en tenies prou. Havies de ser més agosarat: havies de remuntar un 3 a 0 al Milan i aixecar la Copa d’Europa. Ja estaves entre els grans.

Em fa mal veure’t de blanc, però no et giraré l’esquena perquè la teva qualitat és indiscutible. La temporada s’ha acabat, les promeses galàctiques s’han esvaït i les vitrines del teu equip continuen ben buides. Però no et preocupis, perquè em quedaré només amb els bons moments. Vas tocar la primera pilota de futbol a la gespa de la Nova Creu Alta, mentre el teu pare entrenava a l’altre costat de camp sota les ordres de Pepe Martínez o De La Cruz. I aquella cicatriu al cap te la vas fer quan vas caure per les escales de la graderia de l’estadi sabadellenc. Era un dia de partit i no t’estaves quiet. Pujaves i  baixaves les escales amb la bandera arlequinada agafada a la mà, absent al partit que el teu pare estava jugant contra vés a saber qui.

Xabi Alonso, jugador del Reial Madrid

Avui, a la Nova Creu Alta, també hi ha un nen que no s’està quiet i que només fa que pujar i baixar les escales de la tribuna. Em molesta però no li diré res. El Centre d’Esports ja no juga contra el Barça o el Madrid. Ho fa contra l’Alcoià o el Valencia B. Tant és. Tinc l’esperança que, al girar de nou la vista cap a la gespa, ja no veuré un partit de Segona B. Potser tornaré a veure futbolistes com tu o com el teu pare; futbolistes que veuré plorar com nens el dia que el Sabadell perdi de nou la màxima categoria del futbol estatal.